Bon voyage...(amb instruccions incloses..)

Hola y bienvenidos a otro episodio de "Télévision Educative".

-Esta noche, les mostraré cómo preparar sueños.

-La gente cree que es un proceso muy fácil...

-...pero es un poco más complicado que eso.

-Como ven, la clave es la combinación delicada de ingredientes complejos.

-Primero, ponemos
pensamientos al azar.

-Luego, añadimos una pizca
de reminiscencias del día...

-...mezcladas con algunos
recuerdos del pasado.

-Es para dos personas.

-Amor, amistades, relaciones
y todas esas palabras...

-...con canciones que oyeron
durante el día...

-...cosas que vieron
y también, algo personal.

-De acuerdo, de acuerdo.

-Creo que es uno.

-Allí va. ¡¡¡Sí!!! ¡¡¡Sí!!! ...

Como me regaló la cajita repleta de nubes, y me dió incluso hasta unas instrucciones sobre como utilizarlas, antes de irme a dormir, las voví a leer, y dejé la cajita en mi mesita de noche, abierta de par en par...

Cerré los ojos y me dispuse a soñar en algo. Esperando que no fuera con la D de David, otra vez.

Por suerte esta vez no vinieron recuerdos de mi pasado reciente. Al princio todo estaba muy muy oscuro. No veía nada.

Tal vez estaba en la misma nada, esperando a que hiciera efecto la pózima mágica.

Empezé a hablar en català al meu somni. Ja estava a dins...

Sonava una música sesentera. I estava la meva cosina i part de la meva familia.

Hem notava algo extrany al nas, entre els dos foradets. Al apropar la má vaig notar que tenía un piercing. Com una vaqueta de camp. I m'encantava, sempre habia volgut portar-ne un..

La meva cosina tractava de conduirme a una petita sala, amb una taula gegant. On només hi habien batuts de coco amb alvocat gegants....

mmmmmmm......

Vaig agafar el primer i me'l vaig veure d'un glop. Sense ennuegarme. Estava del·liciós. Exquisit...

La meva cosina hem mirava preocupada mentres jo anava bebent cada un dels batuts.. i hem va fer un gest com per ferme treure el pircing. Jo no volía, formava part de mí. Pero vaig cedir. Tot fos per els super batuts meravellosos. Me'l vaig treure. I vaig seguir bebent..

Amb el quart batut, va apareixer un gatet de color lila que hem parlava desde dalt d'una farola.

Hem deia que si sabia volar. Jo li vaig contestar que home, de vegades, pero mai sabia quan hem sortiríen les ales. I a vegades, per molt que volgués volar d'un lloc, els meus peus no s'enlairaben.

Ell hem va donar les instruccions. Wow.....junt amb una fotografía que olorava a núbols...woww...

La meva cosina ja habia marxat, hem vaig tornar a col·locar l'aret, i hem vaig disposar a volar, amb un dels últims batuts a les mans, i les instruccions a la butxaca...

Bon voyage...hem deia el misinu desde la seva farola i el seu somriure infinit...

Au revoir........ . . . . . . . . . . . . . .

princesas olvidadas o desconocidas

Avui vaig al 46 cumpleanys d'una princesa, desconeguda peró coneguda.

Diuen que serem uns quants. El regal ja està apunt, L'ultim Cd de Baobà. Que el carlitos, un dels meus prínceps blaus, diu que li encantarà. Aixó esperem.

Estic contenta, no la conec, pero la conec, només que mai li he vist la carona. Ni ella a mi. Pero ja vol que hem barregi amb els seus amics, ja vol que formi part del seu cercle.

Compartim Frida, amics, compartim la paraula, compartim viatges, compartim autors. compartim gustos culinaris. Compartim el gran Silvio...

Cada persona nova. Cada paraula nova. Et fa ser una mica més gran.

Hem sembla que ella també es una fada madrina. D'aquelles que apareixen per sorpresa, com qui no vol la cosa...

por la boca muere el PeZ...

Mira per on, que avui, després d'haber soportat les massificacions al metro, no sé si serà cosa de la nostra estimaidissima renfe... he arribat una mica tard al treball...

Plaça Espanya estava caótica. Pero no tant com quan hi ha una fira.

La noia de la sortida, com cada matí, m'ha regalat un ADN i el primer que he fet quan he arribat ha sigut llegirme'l per sobre, ja que fa dies que ni tant sols miro la tele. També m'han regalat EL MUNDO, peró prefereixo perdre el temps d'alguna altre manera, aixó de llegir mentides no va amb mí.

Bueno, el diari metropolità començava amb les crítiques dels afectats per la nostra estimadissima, torno a repetir, renfe, que cada día funciona millor. Dona gust. Sobretot a Catalunya, quina casusalitat.

Peró, unes págines més endevant, venía un article dedicat a Al Gore, que sembla ser un dels pocs yankees amb consciència del que passa al món. Llastima que hi hagi un amb cara de mico al poder.

Aquest matí ve a donar un discurs al Palau de congressos de montjuic. Llástima que no hem deixin escaparme per anar-lo a veure. Doncs, per contrastar una micona, a un cantó de la primera página, venia un petit article, dedicat aquesta vegada, al nostre estimadíssim Rajoy, que no sap més que dir barbaritats.

La última perla que ha deixat anar el bon home no te desperdici. Segons ell, un cosí seu (más primo que cosí) "catedràtic de física a la Universitat de Sevilla" (és increible la facilitat amb la que avui día un es pot arribar a convertir en catedràtic de la nit al día), doncs bé, en Rajoy es preguntava com es podía saber el que passarà amb el cambi climàtic dintre de 300 anys, si el seu cosí no era capaç de predir el temps tres díes després..

Bueno, m'han donat ganes de plorar quan he vist que aquest personatge es presenta a les el·leccions. Déu meu. Anem a pitjor. Primer un que ens fot d'ins d'una guerra injusta i podrida. I ara un imbècil que no es capaç de verificar el que tothom ja sap.

Que ens estem carregant el món i només es questió de temps.

Clar que, potser ell viu en un món de Doraemons, on hi han máquines per parar el temps, o més ben dit, màquines del temps...

Aixó es el que a ell li agradaria, a ell i a tots ells...que espanya tornés a ser una grande y libre...

Pues va a ser que no baby...

Al marge de la política, que per cert hem repugna bastant. La veritat incómoda segueix al nostre día a día, i amb el pas del temps serà pitjor.

Jo reciclo sempre, reciclem els tres a casa, fins i tot el petit negrito. Reciclo fins i tot l'oli de cuina utilitzat. Es molt important. Es la nostra obligació. Per la mare natura. Per els nostres companys de planeta que no entenen que es el que està passant. Per ells sobretot. I per els nostres fills, si algún día arriba, perque siguin capaços d'admirar la natura, tal i com jo ho he pogut fer. La seva grandesa. La seva bellesa...

Vull seguir olorant les flors quan sigui primavera...

Vull veure com cauen les fulles a la tardor.... i sentir com el fred diu que sí....que no...que potser......

fades madrines...de tots els colors

Diuen que viuen al bosc, entre les fulles.

Que tenen mil noms...nimue...ona...luci...

Que s'amaguen quan veuen algú extrany, pero que poquet a poquet li van agafant confiança i es deixen veure de tant en tant...

Jo soc una de les afortunades. Jo les he vist. De tots els colors. De totes les formes. De totes les maneres posibles....

Quan era petita somiava amb elles de tant en tant...fins que un día...

Era un día plé de sorpreses. Jo tenía uns 8 anys. Vem anar amb la classe d'EGB a buscar castanyes al camp del montseny...

I com es normal en mí, hem vaig perdre.

Hem vaig perdre entre aquella inmensiat de bosc, de tons marrons, vermellosos, groguencs, i ataronjats...

Al principi vaig sentir por, perque, per molt que ho intentés, no trobava al meu company de recerca, l'Alex. S'havia perdut ell, jo havia seguit el camí correcte. El de la meva consciencia.

Més tard hem vaig adonar que van ser elles, les que hem van portar fins aquell racó de bosc.

Recordo com hem vaig deixar anar del grup...jo caminava la última, i entre mig dels crits d'alguns dels meus companys, jo hem vaig absentar temporalment, al·lucinada per una papallona que es creuava per el meu camí. I va seguir volant poquet a poquet, com si m'esperés.

I jo, vaig volar amb ella.

I per un moment, ningú hem va trobar a faltar, la qual cosa, hem va anar perfecte per seguir el meu recorregut misteriós..

Vaig seguir caminant, atontada, meravellada per aquella papallona de mil colors de tardor.

Fins que, de sobte, ella es va aturar. I jo amb ella, en aquell moment vaig ser conscient de que ja estava massa lluny. No escoltava cap crit. Ni tant sols la veu de l' Eugénia...

vaig mirar al meu voltant, i hem vaig veure allà, entre els arbres. Sola.

Sola.

Sola...

vaig sentir ganes de plorar, de la mateixa por. De la por que tenia, de no saber que mavia portat allà...de no saber...

Al cap d'uns segons ho vaig entendre tot. Una veu dolça, com una melodía, hem va tranquilitzar.

Hem va dir que el bosc estava plé de màgia, que no tingués por. Que allà estava protejida, per elles, per tots, que mai hem passaría res. Hem va dir que massentés, i que respirés. que m'estirés i mirés a dalt, com els arbres tapaben gairebé tota la llum que el sol deixava anar aquell día de tardor per entre les branques... i vaig notar uns cabells suaus a la meva cara.

I una olor a lavanda tant intensa com el color lila.

I de sobte ja no vaig veure més...

L'Eugenia diu que hem van trobar adormida entre aquella clariana d'arbres.

Jo hem vaig fer la tonta i vaig dir que m'havia perdut, no sabia com, i que de la por, vaig intentar adormirme, aviam si quan despertava ja havía passat tot..

Pero jo sabia que la meva veritat es quedaría dins meu. I que només jo i elles, sabriem que va passar aquell día..

Vaig arribar a casa amb una infinita olor a lavanda... i la meva marona va estar olorant el meu mocador durant setmanes....

La meva fada madrina no es va extranyar de que jo, aquella tardor, hagués estat tots els día als núbols...ella ho sabía tot només mirarme als ulls...

una nena que somiaba volar....

Amb 17 anys volía marchar d'allà.

Hem volía morir. Volía volar com fos, inclús m'imaginava que el meu cabell creixía una nit, per art de magia, i podia escapar del meu 5é sense que el monstre hem veiés.

Vaig repetir, per primera vegada, aquell any.

Amb 18 vaig pensar que la cosa cambiaría, pero tonteta de mí, seguía sent massa nena, com per decidir algo intel·ligent. I vaig seguir allà, barallant-me amb el monstre.

Tencant-me dins daquelles 4 parets.

Vaig passar de primer a segon, vaig tenir força de voluntat.

Amb 19 anys vaig tornar a repetir, de nou els fantasmes, cada vegada amb més força, trepitjant-me, cada vegada pitjor. Aquell any vaig acabar sent una formigueta.

Vaig tornar a repetir.

Vaig cumplir els 20 sentint-me una completa inútil, rere la meva carona alegre i el meu somriure permanent.

Vaig tornar a repetir.

Els fantasmes no deixaben de repetirme...

"ho veus, com teníem raó...ho veus? ets una inútil.....haha...hahaha...."

Als 21 ja no vaig poder més

Vaig marchar.

Ho vaig deixar enrere, vaig fer les maletes definitives.

Aquelles que fas per no tornar mai més definitivament, només de tant en tant.

El monstre no s'ho podía ni creure.

La meva flor ploraba perque no volía que marchés.

El ninu hem perseguía perque no sabia si podría dormir a les nits sense mí...

Hem vaig enamorar del meu príncep blau, peró vaig seguir volant jo soleta.

Vaig marchar de la presó.

Als 22.

Els fantasmes han quedat lluny.

He tornat a néixer.

He començat una nova carrera de fotografía.

He deixat de sentir-me inútil.

Segueixo enamorada, de tant en tant m'enrecordo.

Tinc un ninu negrito amb els ulls grocs que es massa juganer. Pero el meu ninu, el primer, segueix estimant-me i dorm amb mi de tant en tant, quan hem dona per tornar.

La meva floreta marona, m'estima i és feliç.

I, mira per on, el monstre dels meus malsons, es comença a arrepentir..

Als 22 anys, intento no recordar els díes més grisos, quan volía saltar per el balcó per poder volar.

Ara m'enrecordo molt més de quan jugava a fer sorra fina amb l'Oriol. Del xandall rosa fuxia de la mimi. De la cúa de caball de la sonia. De les colonies.

De les flors grogues del meu jardí.

De la casa dels cargols de montserrat...

De la meva marona despertant-me......

i mil portes al cel...al país de les meravelles

Trotamón, sería la paraula... peró prefereixo "nómada"...perque realment, no he tingut cap casa en concret durant aquests tres mesos, i he tingut masses a la vegada...

I mil históries que m'han nutrit i m'han fet creixer, només una micona més, perque encara queda molt més per explorar. Sobretot al meu interior, s'ha de començar per el principi, o aixó diuen...

Peró el més important per a mí, es la reafirmació del que les meves papallones hem deien a crits...no és la persona, sino el lloc. Encara que una cosa porta a l'altre, físicament, la persona ja fa temps que no está, peró el lloc segueix allà, amb nom i forma de camembert...intacta....preciosa...meravellosa.

Nosé si tothom es capaç de notar-ho, serà que nosaltres tenim un lligam inmens amb la petita roca flotant, peró diuen que els dies de mala mar, degut a que no està completament unida al fons mediterrani, es tambaleja i els seus habitants es marejen....així, com quan taixeques de cop i sents que no toques de peus a terra....

I especialment allà, on acaba la terra per donar veu al gran blau, que cada cop creix més i més...

aquí no hi han gats a ratlles liles que cambien de color, ni tampoc cucs que fumen en pipa, ni tampoc dolentíssimes reines de cors, pero si hi han mil portes.

Mil portes al cel.

I caballers de circ que et prediuen el futur segons el calendari maya, y ballarines que arriben a la lluna gràcies a la música d'Inu Makú, i trobadors que toquen la flauta i fan ballar serps... i mil portes al cel.

Dibuixades per cada racó.

I princesses vestides de color blanc que diuen "sí, vull", amb cara d'enamorada, i bruxes de les bones, encara que tinguin cara de dolentes, i chamans solars blancs, i papallones, moltissimes papallones.

I muntanyes de pedres colocades de més gran a més petita, que gairebé toquen el cel. I castells de sucre, i peixets de color lila que neden al teu costat...

Hem quedaré amb un moment, que vaig compartir amb mí mateixa, quan vaig arribar al final de la illeta, desde on es veu el mar als dos costats...hem vaig assentar allà, al petit cementiri de pedres oblidades, i amuntegades....i hem vaig quedar en silenci, sola, mirant s'espalmador, i per un moment, hem vaig sentir animal...i vaig començar a saltar, i a rebolcarme per al sorra fina com només la pots trobar allà...i vaig sentir la inmensitat d'aquell lloc..i de tot el seu simbolisme.

Espero que el meu montonet de pedres encara estigui viu.....

tú

un any gairebé. i segueixo una mica malalta, pero poc a poc tots hem veuen millor, perque ja gairebé mai els hi parlo de tú....abans et citava constantment, com si encara estiguéssis al meu costat.

Tú tens la importància que jo soleta et vaig voler donar. Es a dir, ara estic enamorada només d'una idea que esta dins el meu cap. D'algo que jo soleta vaig crear. Perque tú ja no estas al meu present, tú vas voler marxar i evidentment jo et vaig deixar marxar. Podría haber lluitat per tú, peró no ho vaig fer, perque jo soc de les que pensen que tot ha de ser espontani, i tú m'estaves demanant a crits que et deixés tranquil, o almenys, així ho vaig entendre jo.

de tant en tant et trucava, peró molt de tant en tant, i alguna vegada, quan habia begut una miqueta més del compte, se m'escapava algún missatge equivocat... en realitat estava desesperada.

I el meu cap hem traicionava constantment, una setmana vaig somiar amb tu 3 díes seguits...va ser quan hem vaig adonar de que estava afectada per aquesta malaltía tant comú de la que tothom parla...alguns la descriuen com "una gran putada meravellosa"

l' Amor. molts la confonen sovint, peró no, l'amor real, el de veritat, es el que no és egoista.

El que deixa marxar a laltre persona perque no esta enamorada, i tot i així no li va al darrere, el que és feliç si l'altre persona ho es també, encara que estigui lluny, encara que no sigui amb ella, encara que no dongui senyals de vida...

He estat bastant afectada, per aquest tipus d'amor, per el de veritat, que li diuen. En alguns moments m'ha semblat tenir febre, i fins i tot he patit paranoies de voler marxar lluny a aquell racó nostre, perque es teu i meu ja, almenys dins el meu cap. Fins i tot ho tenia planejat. Ja tenia el bitllet d'avió, i la casa de huéspedes reservada, una sola habitació i 4 díes allà, sola, com la Lucía. Intentant reafirmar el que tots hem deien..."només estas enamorada del record"...

la María hem va dir, que tot hauría passat en el moment en que mirés una foto seva o nostre i enlloc de plorar dibuixés un somriure...i bueno, laltre día hem va semblar que ho estava aconseguint.

I tú sense saber res...

I jo sense saber res....de tú